Tens ganes de plorar, per que et venen mil idees al cap….totes elles destructives i gens positives.
Fas l’esforç de parar-les, doncs saps que tot plegat es absurd, ara per ara, no hi ha cap motiu aparent que argumenti amb claredat que cal plorar...ah! quina ràbia!! doncs les ganes de plorar persisteixen i evites que et preguntin, sobretot segons quins temes, doncs avui no és el teu dia….i la pregunta es realitza: i què tal allò? Penses no per favor, no es el moment, el lloc, ni l’espai per parlar-ne…no vols ser caragirat/da i fas el que pots sortint de la situació el més exitosament possible…No tothom sap reaccionar davant la tristor.
Agafes el metro i oh!! Horror!! El trajecte més llarg de tots els fets. No saps com posar-te per que la gent no et vegi plorar. No pots contenir les llàgrimes, tot i l’esforç cauen cara avall. Intentes pensar en coses boniques, que portin un somriure o et tallin aquest mal rotllo i es tan difícil!. Et poses d’esquenes amb unes ganes d’arribar a casa, per amargar-te i plorar sense contenir-te, sense tensió….i el trajecte, es fa etern! Sembla, que mai hagis d’arribar i que el metro vagi més lent…
Penses: “merda! No vull plorar, i si ho faig vull fer-ho tranquil•lament, a soles –aïllat/da de gent- sota l’aixopluc de casa meva. Només em falta trobar-me algú”. Per sort, evites les mirades i per tant “si te he visto no me acuerdo” i aconsegueixes arribar a casa i parar de plorar.
3 comentaris:
les llàgrimes són part de la vida, no són negatives, encara que culturalment en és més fàcil compartir una risa que un plor,peró les dues són part de la vida. H ha gent que no pot plorar. Jo penso que plorar ajuda a treure tensió emocional acumulada, és una neteja. entenc que al metro és un engorro, doncs son moments intims, on és millor deixar-se anar poguent estar atent a les emocions que es senten, doncs fins i tot en les làgrimes podem trobar respostes, i sempre, un cònsol en nosaltres mateixos. tots tenim moments baixos!!!.
un bon escrit que transmet molt bé la situació. només que el final ... per sort hauries de "aconsegueixes arribar a casa i pots plorar a ple pulmó"!!!
Depén de l'estona del trajecte, si fa molt que estas aguantant...ja has fet tot el dol al metro!, si no és cert, que plorar descarrega tensió acumulada...i és necessari buidar-la!
Publica un comentari a l'entrada