La discussió

Va sortir plorant escales avall de l’escola. Acababa de pegar un bon amic i el pitjor és que encara no sabia perquè?
El cor li anàva a cent, la seva cara era vermella i suada, la mirada era fixe com si no sabes molt bé cap a on anar?
Els amics, que el veien en contra direcció, mentrès entraben després de l’hora del pati, li preguntaven que li pasaba? i ell no podía respondre. S’havia quedat sense paraules, només notava la mà que li bullía, com si els batecs estiguèssin concentrats només en aquella part del seu cos.
No podía parlar i només podía fugir!!
A l’arribar a casa es va adonar de tot –l’escena se li repetia una i un altre vegada, com si fos una peli-.
-Menys mal que els pares no estàven a casa!- doncs acababa de fer la seva primera campana de batxillerat.
El móvil tenia moltes perdudes sense respondre i alguns sobrets panpallegant. No podía parlar, només sentía la bullicio del cos i el cap li anava mil per hora.
Posant-se les mans al cap! Va començar a farfallejar:
-“qué he fet? ;perquè ho he fet?”-. Es sentía malament, culpable i un covard!
Aquell dia l’Ignasi, havia quedat amb el seu millor amic de l’escola al vestuari, per fer una cigarreta d’amagat dels profes i per xerrar una estona, com feien sempre abans de sortir al pati.
El seu amic és deia Ahmed, era el seu veí de sota casa i des de feia molts anys que jugaven junts i compartien totes les seves vides.
Però aquell dia l’Ahmed, estaba ratllat, no sabia molt bè que li pasava? deia que el meu pare últimament l’insultàva quan el trovaba per l’escala, i creía que jo tenia alguna cosa a veure.
Tot i negar-li, ell no feia cas del que li estaba explicant i cada cop cridava més. Jo observaba com el meu millor amic s’estava convertint en un ogre, que aixecaba els braços sense parar i s’apropava a mi cada cop més, fins que en un moment d’agobio per part meva li vaig clavar un cop a la cara. Ell es va quedar tan esturat, senyalant-se amb la má la galta que ni tan sols crec que es va adonar, que jo havia fugit del seu costat corrents cames cap a avall!
I ara què? Que seria de la nostra relació? Tot s’havia anat a norris i encara no s’havia perquè? Em sentía confús e impotent. No havia entés, que em deia del meu pare? La veritat és que últimament el meu vell, estàva més nerviós de lo normal, per que l’havien acomiadat del curro. Però, això que tenia a veure amb el Ahmed? El meu millor amic!!

això s'acaba!

Per què diumenge és un dia on penses?: que això s'acaba! vull fer això doncs entre setmana no tindré temps i a veure si estiro una mica mès el dia i faig també lo altre...

Buf! a veure, demà la vida continua....i podem seguir fent tot allò que es plau, per què el diumenge pensem faré això doncs potser després no em dona temps?. Estaria bè que pensèssim realment quines obligacions ens autoimposem i quines són accions voluntàries i observant això ens trobarem moltes i moltes sorpreses....entre d'altres que tot el que fem, ho fem perque volem!

ànims que la vida continua......

La tardor

Encara no ha arribat, i quines ganes en tenim!! Aquella frescor a la cara, la necessitat de dur una jaqueta per sobre l’espatlla, el vent que bufa i renova l’aire de l’estiu.
Les castanyes, els moniatos, les paradetes de fruits secs, la intensitat de marrons i vermells predominants sobre els blaus i grocs. Les botigues amb roba d’abric....que més us evoca la tardor?

Què és un gos?

La gent te gossos com si tinguessin joguines!

Decidir tenir un gos, hauria de ser un desig. Si hi vius amb la família, un desig compartit, doncs aquell ésser viu et necessitarà, us necessitarà.

Els gossos, depenen dels amos. Són ells els que en tenen cura i els hi transmeten la conducta a seguir. Quan un gos fa alguna “malifeta” l’amo te part de responsabilitat en aquell acte.

L’altre dia el meu estimat, va ser mossegat per un gos! Si, si –senyors i senyores els gossos mosseguen, al igual que els homes i dones ho poden fer-.

El gos anava lligat, el duia una sra. gran que el primer que li va dir és que la ferida de la cama, no li havia fet el gos!!.

Allò que havia aparegut a la cama del meu company –el pantalo trencat i la ferida sagnant, era fruit de la seva imaginació.....

On estava la responsabilitat de la senyora cap a el gos? Vivim sense pensar, sense responsabilitat?....Què està passant? Estimes el gos i el tractes com el que és, un ésser viu; o poder el tractes com un objecte i per tant, el que li passa no depen de tu.....

El gos senyor/es meus.....era del gendre que és advocat!! Una persona que es dedica a fer justícia entre persones –entre humans- va respondre: "et pago el pantalo i la mecromina..."

On ha quedat la relació personal? Com hem pogut arribar a un punt de mercantilització de les nostres pròpies relacions! Realment te un preu una ferida? Sàbeu el meu estimat, solament li hagués calgut un cop de mà de la sra. i unes disculpes de l’advocat i aquí hagués acabat aquesta história.

obsessió

Una imatge repetida, una i mil vegades.
Una idea pensada i guardada donant voltes.
Un sospir darrera un altre, buscant la forma de respirar.
Una oida que escolta alló que vol.
Una tensió corporal sense adonar-te, que tothom veu menys tu,
Tot això és l’obsessió!

San Jordi 2010

S'acosta Sant Jordi! un dia per mi ben desitjat. M'encanta!.
Passejar, si puc per que plego aviat (aquesta es un altre, perque no és dia de Festa?), pels carrers de la ciutat. Veient les flors i les botigues de llibres tretes a la vorera, més aprop de la gent.
Les llibreries obren la porta treient els seus estris afora i oferint tota mena de lectura. Tota? no....n'hi ha que queden dins. I doncs? quin llibre comprar? un d'actualitat? un de fa temps publicat?....Quin llibre comprareu aquest any?

Me'n vaig a Londres

..........