La gent te gossos com si tinguessin joguines!
Decidir tenir un gos, hauria de ser un desig. Si hi vius amb la família, un desig compartit, doncs aquell ésser viu et necessitarà, us necessitarà.
Els gossos, depenen dels amos. Són ells els que en tenen cura i els hi transmeten la conducta a seguir. Quan un gos fa alguna “malifeta” l’amo te part de responsabilitat en aquell acte.
L’altre dia el meu estimat, va ser mossegat per un gos! Si, si –senyors i senyores els gossos mosseguen, al igual que els homes i dones ho poden fer-.
El gos anava lligat, el duia una sra. gran que el primer que li va dir és que la ferida de la cama, no li havia fet el gos!!.
Allò que havia aparegut a la cama del meu company –el pantalo trencat i la ferida sagnant, era fruit de la seva imaginació.....
On estava la responsabilitat de la senyora cap a el gos? Vivim sense pensar, sense responsabilitat?....Què està passant? Estimes el gos i el tractes com el que és, un ésser viu; o poder el tractes com un objecte i per tant, el que li passa no depen de tu.....
El gos senyor/es meus.....era del gendre que és advocat!! Una persona que es dedica a fer justícia entre persones –entre humans- va respondre: "et pago el pantalo i la mecromina..."
On ha quedat la relació personal? Com hem pogut arribar a un punt de mercantilització de les nostres pròpies relacions! Realment te un preu una ferida? Sàbeu el meu estimat, solament li hagués calgut un cop de mà de la sra. i unes disculpes de l’advocat i aquí hagués acabat aquesta história.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada