La discussió

Va sortir plorant escales avall de l’escola. Acababa de pegar un bon amic i el pitjor és que encara no sabia perquè?
El cor li anàva a cent, la seva cara era vermella i suada, la mirada era fixe com si no sabes molt bé cap a on anar?
Els amics, que el veien en contra direcció, mentrès entraben després de l’hora del pati, li preguntaven que li pasaba? i ell no podía respondre. S’havia quedat sense paraules, només notava la mà que li bullía, com si els batecs estiguèssin concentrats només en aquella part del seu cos.
No podía parlar i només podía fugir!!
A l’arribar a casa es va adonar de tot –l’escena se li repetia una i un altre vegada, com si fos una peli-.
-Menys mal que els pares no estàven a casa!- doncs acababa de fer la seva primera campana de batxillerat.
El móvil tenia moltes perdudes sense respondre i alguns sobrets panpallegant. No podía parlar, només sentía la bullicio del cos i el cap li anava mil per hora.
Posant-se les mans al cap! Va començar a farfallejar:
-“qué he fet? ;perquè ho he fet?”-. Es sentía malament, culpable i un covard!
Aquell dia l’Ignasi, havia quedat amb el seu millor amic de l’escola al vestuari, per fer una cigarreta d’amagat dels profes i per xerrar una estona, com feien sempre abans de sortir al pati.
El seu amic és deia Ahmed, era el seu veí de sota casa i des de feia molts anys que jugaven junts i compartien totes les seves vides.
Però aquell dia l’Ahmed, estaba ratllat, no sabia molt bè que li pasava? deia que el meu pare últimament l’insultàva quan el trovaba per l’escala, i creía que jo tenia alguna cosa a veure.
Tot i negar-li, ell no feia cas del que li estaba explicant i cada cop cridava més. Jo observaba com el meu millor amic s’estava convertint en un ogre, que aixecaba els braços sense parar i s’apropava a mi cada cop més, fins que en un moment d’agobio per part meva li vaig clavar un cop a la cara. Ell es va quedar tan esturat, senyalant-se amb la má la galta que ni tan sols crec que es va adonar, que jo havia fugit del seu costat corrents cames cap a avall!
I ara què? Que seria de la nostra relació? Tot s’havia anat a norris i encara no s’havia perquè? Em sentía confús e impotent. No havia entés, que em deia del meu pare? La veritat és que últimament el meu vell, estàva més nerviós de lo normal, per que l’havien acomiadat del curro. Però, això que tenia a veure amb el Ahmed? El meu millor amic!!